Repassant fotos velles i belles, em vaig trobar aquesta i em va venir tot aquesta reflexió que vull compartir amb vosaltres. No vull crear conflicte, però si debat. Un debat intern. A vegades hi ha coses que les tenim tant interioritzada com a “normals”, que no les qüestionem.
Ella porta la samarreta d’ell i ell la d’ella.
Ell es pinta la línia negra als ulls i ella no es maquilla.
A ella no li agraden els xals i ell els porta amb molt d’estil.
Ell es depila i ella no.
I van als lavabos públics i es miren… es pregunten… Tu portes faldilles ? o pantalons ? ?
I ella ho té clar, ha d’entrar a ?.
Per què? Qui diu quant de femení i quant de masculí tenim cada un? Qui ens diu si som nena o nen? Hem de ser un dels dos? Sé que les etiquetes ajuden els nostres caps quadriculats a sentir estructura, però el nostre cap de quadrat n’és poc. Per què no podem anar a la botiga a comprar “roba”? Per què hem de decidir si anem a comprar al departament de noia o al departament de noi?
Perquè hem de triar a quina porta de lavabo entrem?
Qui ens diu quant de yin i quant de yang tenim cada un dins nostre?
Cadascú és únic i irrepetible amb una energia pròpia; ni més, ni menys, única.
s una cosa que no faig mai, que inclús m’ha desagradat durant molt temps. Vivia el maquillatge, el pintar-se les ungles… com una manera de tapar l’essència d’un mateix, com una màscara. En alguns casos pensava que era com voler tapar quelcom que no t’agrada. Sempre ho havia viscut com una cosa que feies cap a fora… Però amb el temps m’he adonat que és bonic poder-te decorar el cos, amb pintures, joies… com a mostra d’estima, de cura, d’amor cap a un mateix, posant-hi aquesta consciència. Mimant el nostre temple amb cada dutxa que li donem, cada nutrició que li posem i cada decoració que li fem ❤
